­

L’evolució de la Terra i els éssers vius

La història de la Terra es va iniciar fa uns sis mil milions d’anys i la història de la vida, fa uns quatre mil milions d’anys. Tant la història de la terra com la de la vida, són molt similars a una espiral en la qual cada volta, d’alguna forma, repeteix l’anterior. Després dels períodes càlids vénen els períodes glacials i després dels glacials, altre cop els càlids; quan l’oceà cobreix quasi tota la terra, retrocedeix i el primer supercontinent, després es divideix en continents diferents..

Pel que fa a l’evolució dels éssers vius, cal dir que segueix ininterrompuda. Fa 3 mil milions d’anys, a la Terra habitaven únicament bactèries, amb el temps van aparèixer les algues i les plantes. Més tard, sorgeixen els animals unicel·lulars i pluricel·lulars. Mentrestant, progressivament, els boscos i la vegetació anaven cobrint la Terra. Els amfibis van ser substituïts pels dinosaures i els dinosaures pels mamífers. Així doncs, la història de l’evolució dels éssers vius consisteix en el canvi i la substitució de les espècies.

Finalment, ja en l’última època glacial va aparèixer l’espècie del mamut i de l’homo sapiens. L’èxit de l’evolució humana es deu en gran part als mamuts i a altres grans mamífers de l’època, i aquesta és la història que conta el Museu del Mamut de Barcelona.

L’Edat de gel

Des de fa dos mil milions d’anys, el clima de la Terra s’ha tornat progressivament més fred. A causa d’això, el món vegetal i animal ha d’anar transformant-se constantment per adaptar-se al canvi climàtic.

En els últims trenta milions d’anys, el procés de refredament es va accelerar i tan sols els animals capaços de mantenir-ne la temperatura del cos van poder adaptar-se per complet. Els animals capaços de fer-ho eren els mamífers i les aus. Entre les aus, però, van començar a dominar els cereals, els cactus i els arbusts. Després, aquests grups de plantes i animals van formar l’ecosistema estepari (sabanes, praderes i tundres).

Els mamífers herbívors, per aconseguir menjar suficient, van haver de recórrer grans distàncies i alimentar-se de vegetació aspra, per això, durant el refredament global els van créixer les dents. Tanmateix, els mamífers grans aixafaven el bosc jove perquè l’estepa no es transformés en bosc. Per fer això, necessitaven unes potes molt grans i gruixudes per aixafar i una trompa per arrancar.

Amb el començament de l’última edat glacial (que va començar fa més de tres milions d’anys i encara no ha acabat) moltes espècies de mamífers van haver d’adaptar-se a les herbes llenyoses i a la capa de neu permanent, que en dificultava els moviments. Els mamuts apartaven la neu amb els ullals, els cavalls i els bous mesquers, amb els cascs i els rinoceronts llanuts, amb les banyes. Així, es va formar la fauna dels mamuts, amb l’adaptació al medi de l’edat glacial.

Els investigadors de la Universitat Complutense de Madrid van aconseguir demostrar l’existència del “refugi meridional de mamuts”. Amb l’excavació dels llocs on es trobaven les restes de la fauna de mamuts, van descobrir que la vegetació del Plistocè tardà era una vegetació estepària. Aquest descobriment va sorprendre als científics, que van concloure que el clima fred i àrid s’estenia no tan sols al llarg del glaciar al nord d’Euràsia, sinó també fins al Mar Mediterrani. El clima i la flora del litoral del Mar del Nord i del Mar Mediterrani en diferents parts d'Europa Occidental quasi no es diferenciaven, i els mamuts podien escollir la regió per viure. Aquests animals habitaven al sud d’Espanya i d’Itàlia, a la Xina Oriental, al nord del Japó i a la península de Kamtxatka. Els límits dels llocs on podia viure són els actuals territoris de Geòrgia i Corea.

Catalunya, terra de mamuts

Espanya és un dels països on s’han trobat més restes de la fauna dels mamuts. A la ciutat del Padul (província de Granada), per exemple, van trobar les restes de quatre mamuts adults, que dataven aproximadament trenta-dos o trenta-sis mil anys. Aquest descobriment va demostrar que en aquella època els mamuts havien arribat als cims de Sierra Nevada.

A l’any 2008, a Viladecans, a prop de Barcelona, es van trobar un total de quatre-centes restes ossos de proboscidis, un ordre que inclou el mamut llanut. Amb aquesta troballa, van descobrir que aquests animals no van arribar a Barcelona per salvar-se de la glaciació, sinó que hi habitaven d’una manera permanent.

Les coves d’Espanya: el tresor del món

Quan el naturalista espanyol Marcelino Sanz de Sautuola, amb la seva filla Maria, va trobar les famoses imatges de les coves d’Altamira, els arqueòlegs no van donar-li molta importància. Només 14 anys després de la mort del descobridor, un dels detractors, Emile Cartailhac, va demanar perdó públicament a l’article La grotte d’Altamira, Espagne. “Mea culpa d’un sceptique”, publicat a la revista L’Antropologie. Més tard, Cartailhac va arribar a ser un expert en l’art rupestre.

Les pintures rupestres apareixen en escrits (les de Miguel Cervantes a Don Quijote al 1.615, i de Lope de Vega a Las Batuecas del Duque de Alba) van ser, senzillament, ignorades. Els escriptors no semblaven ser una font segura. Avui en dia s’han descobert més de tres-centes coves amb pintures rupestres, principalment al nord d’Espanya i al sud de França. De retruc, és curiós que totes les representacions dels homes del paleolític des dels Urals fins a la serralada Cantàbrica pertanyen a la mateixa “escola artística”.

Les imatges dels animals no són una simple pintura o gravat, són dibuixos que s’han d’estudiar amb atenció. Aquests dibuixos són normalment tridimensionals i volumètrics, ja que els situaven estratègicament en el relleu natural de la superfície de les coves. Les esquerdes, fissures i sortints, formen les parts importants de la imatge, i els múltiples contorns que es repeteixen, creen l’efecte òptic del moviment d’un animal. Amb el foc viu (foc de foguera o de torxa) tot el llenç gran, que sovint ocupava no només les parets, sinó també el sostre de la cova, revivia adquirint moviment. És curiós que a les imatges rupestres gairebé no aparegui la imatge humana. En canvi, podem observar que comentar que els animals eren pintats amb una precisió sorprenent. Avui dia, aquestes imatges de les pintures rupestres s’utilitzen per a la reconstrucció científica de les espècies extingides.

La disposició de les pintures estava molt vinculada a l’acústica cova: els llenços sempre se situen en els llocs on neix el ressò, i el soroll dels passos d’un home es transforma en l’estrèpit del remat sencer. A més, les coves d’Espanya són les cròniques detallades de la història de la humanitat, i les que ens permeten observar com les espècies es substituïen les unes a les altres.

L’Home prehistòric

Els éssers humans van arribar a la península ibèrica fa cinc-cents mil anys. Espanya és el bressol de la humanitat al continent europeu. Els campaments dels homes de neandertal a Gibraltar van aparèixer fa trenta-cinc mil anys. Les empremtes més antigues de les seves activitats es van trobar al campament de Torralba, província de Sòria: calaveres de mamuts, ossos de rinoceront i d’altres animals prehistòrics.

Fa quinze mil anys, al territori de la Catalunya actual, existia la cultura Magdaleniense. Els caçadors d’aquesta cultura van deixar a les parets de les coves imatges dels animals que caçaven: bisons, rinoceronts, mamuts, etc. Aquestes pintures, les feien amb pedres afilades i tints naturals i les més conegudes són les de la cova d’Altamira, prop de Santander, essent les primeres pintures que es van trobar.

Les coves d’Espanya: el tresor del Món

Quan el naturalista espanyol Marcelino Sanz de Sautuola, amb la seva filla Maria, va trobar les famoses imatges de les coves d’Altamira, els arqueòlegs no van donar-li molta importància. Només 14 anys després de la mort del descobridor, un dels detractors, Emile Cartailhac, va demanar perdó públicament a l’article La grotte d’Altamira, Espagne. “Mea culpa d’un sceptique”, publicat a la revista L’Antropologie. Més tard, Cartailhac va arribar a ser un expert en l’art rupestre.

Les pintures rupestres apareixen en escrits (les de Miguel Cervantes a Don Quijote al 1.615, i de Lope de Vega a Las Batuecas del Duque de Alba) van ser, senzillament, ignorades. Els escriptors no semblaven ser una font segura. Avui en dia s’han descobert més de tres-centes coves amb pintures rupestres, principalment al nord d’Espanya i al sud de França. De retruc, és curiós que totes les representacions dels homes del paleolític des dels Urals fins a la serralada Cantàbrica pertanyen a la mateixa “escola artística”.

Les imatges dels animals no són una simple pintura o gravat, són dibuixos que s’han d’estudiar amb atenció. Aquests dibuixos són normalment tridimensionals i volumètrics, ja que els situaven estratègicament en el relleu natural de la superfície de les coves. Les esquerdes, fissures i sortints, formen les parts importants de la imatge, i els múltiples contorns que es repeteixen, creen l’efecte òptic del moviment d’un animal. Amb el foc viu (foc de foguera o de torxa) tot el llenç gran, que sovint ocupava no només les parets, sinó també el sostre de la cova, revivia adquirint moviment. És curiós que a les imatges rupestres gairebé no aparegui la imatge humana. En canvi, podem observar que comentar que els animals eren pintats amb una precisió sorprenent. Avui dia, aquestes imatges de les pintures rupestres s’utilitzen per a la reconstrucció científica de les espècies extingides.

La disposició de les pintures estava molt vinculada a l’acústica cova: els llenços sempre se situen en els llocs on neix el ressò, i el soroll dels passos d’un home es transforma en l’estrèpit del remat sencer. A més, les coves d’Espanya són les cròniques detallades de la història de la humanitat, i les que ens permeten observar com les espècies es substituïen les unes a les altres.

 

La disposició de les pintures estava molt vinculada a l’acústica cova: els llenços sempre se situen en els llocs on neix el ressò, i el soroll dels passos d’un d’un home es transforma en el pastor del remat sencer.

A més, les coves d’Espanya són les cròniques detallades de la història de la humanitat, i ens que ens permeten observar com les espècies es substituïen unes s a les altres.

El mamut, l’home i el canvi climàtic

El debat científic de l’extinció dels mamuts ja fa dècades que existeix. Alguns paleontòlegs d’Espanya van aconseguir diferenciar una sèrie de factors possibles. Segons els seus estudis, no hi ha una causa definitiva que expliqui l’extinció dels mamuts, sinó que van ser una suma de causes: el canvi de clima i de la vegetació i la caça dels éssers humans, entre altres.

Els paleontòlegs van demostrar que els mamuts van sobreviure a més d’una època càlida, en les quals cada cop les condicions del medi on podien viure empitjorava considerablement. No obstant això, la població se’n recuperava després de milers o desenes de milers d’anys. El factor que va començar a alterar aquesta pau, va ser l’aparició de l’ésser humà.

Fa cent vint-i-sis mil anys, l’escalfament global va obligar als mamuts a emigrar cap a les àrees subàrtiques. Més tard, fa sis mil anys, amb un escalfament moderat, els mamuts es van trobar en poc territori per viure i uns caçadors despietats, els homo sapiens. Tots aquests factors plegats, van provocar l’extinció del mamut.

BENVINGUT AL NOSTRE MUSEU

HORARIS, PREUS i ACCÉS:

Horari d’hivern (de l’1 d’octubre al 31 de maig): de 10h a 20h

Horari d’estiu (de l’1 de juny al 30 de setembre): de 10h a 21h

El 25 de desembre i l’1 de gener el museu romandrà tancat.

 
Té alguna pregunta? Truca'ns 93 268 85 20

 

­