­

Mamut | Tigre | Bou mesquer | Rinoceront llanut | Bisont | Ós | Cèrvol | Cavall Equus stenonis

 

El Mamut llanut (Mammuthus primigenius)

En l’idioma finès la paraula “mamut” significa “talp de terra”. La gent que trobava restes de mamuts pensava que pertanyien a animals subterranis, que morien si sortien de sota terra i els tocava la llum del Sol.

Els mamuts es van originar a Àfrica, a partir dels avantpassats dels elefants africans, fa uns 3,5 milions d’anys. A mesura que van migrar cap al nord, van desenvolupar adaptacions per sobreviure al fred. El seu cos estava cobert d’una llana densa i molt llarga (arribava a fer 80-100 cm de longitud), i sota la pell tenien una gruixuda capa de greix. Els seus ullals, molt grans i corbats, podien apartar la neu i buscar menjar. La trompa era molt mòbil, amb un mecanisme prènsil que li servia per arrencar l’herba i altres plantes. El mamut era capaç de mastegar els vegetals més aspres gràcies a les seves dents, semblants a una ratlladora. Les dents canviaven 5 vegades durant la vida de l’animal. Un mamut podia arribar a menjar dins a 200 kg al dia. Els ullals podien pesar fins 200 kg, i tenir una longitud de 4,5 m (en comparació, els ullals d’elefant assoleixen els 3 m). Els propis mamuts podien arribar a pesar més de 6 o 7 tones, i la seva altura arribava als 4 m. Podien arribar a viure uns 70 o 80 anys, edat en la que perdien les seves últimes dents, i com a conseqüència morien de gana.

Els mamuts habitaven des del sud d’Espanya fins a Amèrica. Fa aproximadament 10.000 anys, quan va acabar l’edat glacial, els mamuts van començar a extingir-se. Les causes de l’extinció semblen una combinació de la reducció de territoris habitables i l’efecte de la caça humana. La pujada de temperatures d’aquell període va fer que els mamuts que quedaven emigressin cap al nord. Els últims mamuts van viure a l’illa de Wrangel, on estaven molt prims degut a l’escassetat de menjar. Van desaparèixer definitivament fa uns 3.700 anys, al voltant del temps de la construcció de les piràmides d’Egipte. L’home primitiu consumia carn de mamut, i amb la pell es feia roba. A partir dels ossos feia armes de caça, i amb els ullals (fets d’ivori), fabricava els primers complements i joieria de la humanitat. Fins i tot podia construir cabanyes amb els ossos, ullals i pell de mamut.

subir

El Tigre de dents de sabre (Smilodon)

Multitud de mamífers depredadors han desenvolupat dents de sabre, de manera completament independent. Fins i tot va existir un marsupial amb dents de sabre, el Thylacosmilus (parent de koalas i cangurs). El nom “tigre de dents de sabre” es sol fer servir per a referir-se a l’animal més icònic que tenia aquesta mena de dents: Smilodon sp. Tanmateix, existeixen espècies diferents que també es coneixen popularment com a “tigre de dents de sabre”. Cap dels mamífers que tenia dents de sabre és predecessor dels tigres actuals.

Les troballes del paleontòleg espanyol Jorge Morales demostren que un tigre de dents de sabre de talla mitjana (Megaentereon sp.) habitava a Espanya. Es van trobar uns 30 esquelets d’aquest animal a 30 quilòmetres al sud de Madrid, amb una edat de 9-10 milions d’anys. També s’han trobat restes d’aquest animal a la Serra d’Atapuerca (Burgos).

Durant l’edat glacial, hi havia tigres de dents de sabre per tot arreu, excepte a Austràlia i l’Antàrtida. Els darrers tigres de dents de sabre es van extingir fa uns 9.000 anys, a causa de l’extinció dels grans herbívors dels que s’alimentaven. El tret més característic d’aquesta mena de carnívors eren els seus grans canins superior, que podien assolir el 18 cm de longitud. L’espècie més coneguda, Smilodon fatalis, podia obrir la boca amb un angle de 120º, i feria de mort a les preses amb els llargs canins. Era més corpulent que el lleó, pesava 35 kg, i tenia el cap gran i la cua curta.

Es creu que Smilodon fatalis immobilitzava les preses, i emprava els canins per mossegar la gola i matar la víctima ràpidament. Caçaven en grup i s’organitzaven en bandades, com els lleons actuals.

subir

El Bou mesquer (Ovibos moschatus)

El bou mesquer, a diferència dels altres animals de l’edat glacial, no es va extingir ni es va transformar en una altra espècie, per això el podem observar avui en dia. El nom de bou mesquer ve de l’olor de mesc que secreten les glàndules infraorbitals, especialment en l’època de zel. A Euràsia, es van exterminar els últims bous mesquers salvatges fa uns 200 anys.

Aquests animals poden mesurar 1,5m d’alçada en creu i fins a 2,5m de llargària. Tenen un pes de fins a 300kg. Són animals robusts, amb cames curtes i coberts d’una llana llarga i densa de color castany fosc. La llana amaga la cua, el coll curt i ample tampoc es distingeix. Les banyes són encorbades, amb una base molt prominent. Aquests artiodàctils (ungulats de peülla parella) formen ramats (de 20 a 30 caps), mengen líquens, molsa i herba. El bou mesquer s’assembla a un bou només en la seva aparença, en realitat és molt més proper anatòmicament a les ovelles i els bens. Per protegir-e del fred i els depredadors, aquests animals es disposen formant un cercle. La perifèria l’ocupen els mascles, les femelles i les cries queden protegides al centre de la rotllana. D’aquesta manera, el ramat queda protegit. Els romans utilitzaven aquesta formació en la tàctica militar, la tortuga, protegint-se en grup amb els escuts, com si es tractés d’una closca de tortuga.

El interès de l’home prehistòric pels bous mesquers queda demostrat en les pintures rupestres d’Altamira i les escultures naturalistes que es van trobar al campament d’Atapuerca. Avui en dia, els bous mesquers habiten a Groenlàndia, Alaska i a les illes de l’arxipèlag àrtic canadenc. Van ser introduïts a l’arxipèlag Svalbard (Noruega), Rússia, i altres indrets del cercle polar àrtic.

subir

El Rinoceront llanut (Coelodonta antiquitatis)


Les banyes de rinoceront llanut són molt difícils d’aconseguir, però el Museu del Mamut de Barcelona disposa d'alguns exemplars. Els estudis han confirmat que la banya nasal del rinoceront era plana en vida de l’animal. La part davantera d'algunes banyes d’aquests animals està desgastada perquè les utilitzava per apartar la neu amb moviments rotatoris del cap i alimentar-se de l’herba que hi havia a sota.

Els seus parents tropicals no tenen aquest problema i per això les seves banyes són arrodonides sense efecte de desgast. A diferència des rinoceronts actuals, l’envà nasal del rinoceront llanut està completament calcificat, ja que al sotmetre la banya a esforços considerables era necessari un reforç addicional. A això també contribuïa la regió occipital del crani molt desenvolupada, que servia de lloc addicional per fixar el potent sistema muscular. La segona banya, la de darrera, també era bastant llisa. És cert que l'animal no podia tocar el terra amb aquesta banya, però podia usar-la per aturar els atacs d’un rinoceront rival. Un exemple de duel dels rinoceronts llanuts està gravat a la paret de la cova de Chauvet al Sud de França.

La banya del rinoceront llanut està feta de pèls compactats. No es conserva com a fòssil, però el permafrost n’ha preservat algunes congelades dintre el gel. Els nostres avantpassats van trobar rinoceronts antics, els van caçar i van deixar les seves imatges en les parets de les coves de França i Espanya.

El cos d'aquests gegants, originaris de l'Índia, assolia les 4 tones de pes, mesurava 2m d’alçada i fins a 3,8 m de longitud. Durant l'Edat glacial (fa 50 000–120 000 anys) habitaven els vasts territoris des dels Pirineus fins a la península de Chukchi.

subir

El Bisó estepari (Bison priscus)

Avui en dia, la paraula “bisó” ens fa pensar ens fa pensar en les Grans Planes del Nou Món. Tanmateix, les dues espècies de bisons actuals tenen un ancestre asiàtic, que va aparèixer al sud d’Àsia fa un milió d’anys. Llavors el bisó va arribar a Europa fa uns 700 000 anys, i a Amèrica del Nord fa 500 000 anys.

Els exemplars més grans de bisó americà arriben als 2 metres d’altura, 3 metres de longitud, i pesen fins a 1,5 tones. L’ancestre del bisó americà, el bisó estepari, pesava fins a 2,5 tones. Entre els extrems de les banyes hi havia una distància d’un metre, prou espai com per a que 4 persones hi puguin seure.

Existeixen magnífics retrats d'aquests bisons a les coves de Altamira i altres coves prehistòriques. El 1979, buscadors d’or a Alaska van descobrir una mòmia pertanyent a un bisó de 8-9 anys d’edat. El van anomenar Blue Babe, ja que tot el seu cos estava cobert amb un mineral de color indi. L’excel·lent estat de conservació va permetre reconstruir els darrers dies del jove bisó. El morro té marques de queixalades de lleó americà (una dent es va trencar i va quedar incrustada en el crani), el coll té senyals d’esgarrapades, i la part posterior té ferides profundes fetes per un altre lleó. La batalla reconstruïda s'assembla a una escena de caça de lleones africanes d'avui: una d'elles ataca per l'esquena i intenta abatre la presa, i una altra estreny les mandíbules al morro de la víctima per escanyar-la. El jove bisó va morir, i els lleons van devorar part del cos. Ja que la cacera va tenir lloc a l’hivern, el cadàver es va congelar ràpidament, i els carronyaires gairebé no el van malmetre. Això va succeir fa 36 000 anys.

Avui dia existeixen dos tipus de bisó: el bisó europeu i el bisó americà. Els bisons són parents dels bous, aquest va evolucionar del bou salvatge, però és un parentesc llunyà.

subir

L’Ós cavernari (Ursus (Spelearctos) spelaeus)

L'ós cavernós o ós de les cavernes està entre els omnívors més grans de l'edat glacial: assolia els 4 metres de longitud i el seu pes màxim era d'uns 800–900kg. Era tan gros que el cap tot sol feia mig metre de llarg, com es pot veure en el Museu del Mamut de Barcelona. No obstant això, l'ós cavernós era menys perillós del que semblava: no era feroç, sinó tranquil i lent. S'alimentava d’arrels i només la gana podia fer-li atacar a un animal o a un home.

Normalment aquests animals s’establien en cavernes per al somni hivernal, d'aquí ve el seu nom. Els homes de Neandertal van començar a caçar l’ós, fa 80.000 anys, per a apropiar-se de les cavernes que l’animal ocupava. La carn i el greix eren profitoses i nutritives, les pells servien de roba i de llit. El gegant cavernós no tenia manera de defensar-se de la gent armada amb llances esmolades i foc. Fou la caça dels homes prehistòrics, i no pas el canvi climàtic, el que va causar l’extinció d’aquesta espècie. L’ós de les cavernes no és l'antecessor dels óssos bruns i blancs d'avui. Els óssos cavernosos habitaven tota Europa, les seves restes són bastant comunes a Espanya.

subir

L’ant (Alces alces)

Fa poc temps vivia a la Terra un cérvol impressionant. Tenia una altura de fins a 3 metres, i posseïa unes banyes magnífiques, les més grans que han existit mai. Les banyes assolien una envergadura de 3-4 metres i un pes de 38 quilos. En comparació, els cérvols actuals tenen banyes que pesen 18 quilos i una envergadura que no supera el metre i mig. Per la seva grandària, el nom científic del cérvol prehistòric és Megaloceros, que significa “banyes gegants”. Generació rere generació, la mida de les banyes va anar augmentant, i la seva part superior va adquirir gradualment forma de pala. El nombre de puntes també va augmentar.

El cérvol gegant preferia pasturar en les vastes planes cobertes d'herba i arbustos, i evitava els boscos, on les banyes li suposaven un obstacle. Es movien amb rapidesa per llocs pantanosos gràcies als seus cascos amples.

Els cérvols gegants eren contemporanis de l'home antic, però els humans gairebé no els caçaven. En el cas d’aquesta bèstia prehistòrica, les investigacions apunten al canvi climàtic i les banyes com els responsables de la seva extinció. Es pensa que les banyes gegants s’empraven en combats rituals per aconseguir aparellar-se, o en exhibicions per a impressionar les femelles. Només els mascles tenien banyes. Aquests perdien les banyes a la tardor, i durant la primavera creixien noves banyes. Els minerals necessaris per a fer les banyes procedien dels vegetals i de l’esquelet de l’animal. Després de la primavera, era necessari restituir els ossos de l’esquelet amb nous minerals procedents de la dieta. Un canvi climàtic va causar l’escurçament de la primavera i l’empobriment de la vegetació, de manera que el cérvol prehistòric va tenir moltes dificultats per obtenir els minerals necessaris. Així doncs, les banyes, símbol de poder i força, podrien haver conduït aquesta espècies a l’extinció.

El cérvol gegant no és parent proper de l’ant actual. Té unes banyes amb una envergadura de 2 metres i un pes de 35 quilos. Els ants muden les seves banyes cada tardor i les els tornaven a sorgir cada primavera, a raó d’uns 2.5 centímetres diaris.

subir

Cavall Equus stenonis (Equus lenensis)

El Cavall del Lena (Equus stenonis) va ser una espècie de cavall antic molt difosa a Europa fa un milió d'anys. La història evolutiva del cavall està ben documentada. Van passar 60 milions d’anys entre els cavalls actuals i els primers cavalls, que eren de la mida d’una guineu i tenien 5 dits.

Segons les restes fòssils, fa 10 mil anys (a la fi de l'Edat glacial), Europa era habitada per milions de cavalls, que pasturaven per les estepes. Tots ells pertanyien a la mateixa espècie de cavall salvatge.

El canvi climàtic i l’avenç dels ecosistemes forestals (en detriment de les estepes) va reduir la seva quantitat d'una manera considerable. També els va perjudicar la caça dels homes prehistòrics. A Europa, el cavall salvatge va enrarir ja fa 4 mil anys, però dues subespècies encara existien a la natura fins fa poc: el tarpan i el cavall de Przewalski. Els parents més propers del cavall salvatge són les zebres, els ases i els onagres.

En territori espanyol s’han trobat centenars de milers de restes fòssils, amb esquelets complets de cavalls antics. Els homes prehistòrics que van conviure-hi van fer-ne nombroses impressions rupestres.

subir

 

BENVINGUT AL NOSTRE MUSEU

HORARIS, PREUS i ACCÉS:

Horari d’hivern (de l’1 d’octubre al 31 de maig): de 10h a 20h

Horari d’estiu (de l’1 de juny al 30 de setembre): de 10h a 21h

El 25 de desembre i l’1 de gener el museu romandrà tancat.

 
Té alguna pregunta? Truca'ns 93 268 85 20

 

­